La salut mental de les persones sense llar ha centrat la quarta edició de R-Conecta, una iniciativa dels centres de Sant Joan de Déu a Madrid posada en marxa per a analitzar i reflexionar sobre l’estat de la salut mental en col·lectius especialment vulnerables.
La sessió ha estat inaugurada pel director general de Sant Joan de Déu Espanya, Juan José Afonso, que ha posat l’accent en la importància d’analitzar la situació del sensellarisme al nostre país i adequar els recursos a les necessitats d’aquestes persones. “Els problemes de salut mental són, a vegades, un detonant del sensellarisme i altres la conseqüència. Hem de posar els nostres esforços en la detecció i el maneig d’aquests casos, però també en la prevenció, evitant, d’un costat, que persones amb problemes de salut mental perdin la seva xarxa de suport per no rebre una adequada atenció i, d’un altre, que la gent acabi al carrer”.
L’acte ha comptat també amb la intervenció d’Elena Urdaneta, directora territorial de la Unitat Territorial III d’aquesta institució, que ha explicat com “el model actual d’atenció dirigit a persones sense llar ha de ser un model que tingui en compte l’elevada prevalença de problemes de salut mental i cronicitat que presenten. Aquesta és una de les nostres prioritats, prestar-los una atenció integral que s’adapti a les seves necessitats. En aquesta mateixa línia, hem posat en marxa també centres dirigits a persones sense llar amb problemes de salut mental que necessiten una atenció molt específica com Errodo Gure-Etxea a Sant Sebastià”.
A continuació, Ignacio Ayres Janeiro, director general de Serveis Socials i Integració de la Comunitat de Madrid, ha estat l’encarregat de clausurar la jornada.
L’habitatge com a desencadenant
Durant la trobada, s’ha posat de manifest com els problemes d’accés a l’habitatge estan portant al fet que persones amb feina hagin de residir en albergs. El problema repercuteix en què el temps d’espera per a accedir a aquest recurs sigui cada vegada més gran. “A la ciutat de Barcelona, la que més recursos té de Catalunya en aquest àmbit, el temps mitjà des que s’inicia el procés és de 8 mesos. L’impacte en la salut mental és evident i més gran com més es prolongui la situació de viure al carrer o en habitatges que no compleixen unes condicions mínimes d’habitabilitat i salubritat”. Així ho ha explicat Yolanda Osorio, psiquiatra del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i coordinadora del programa ESMES que, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, atén persones amb problemes de salut mental greu que es troben al carrer.
Sensellarisme avui
Entre els ponents també la presidenta de FACIAM (Federació d’Associacions d’Ajuda a Persones Sense Llar) i responsable d’exclusió social de Càritas, Susana Fernández, qui s’ha referit al perfil actual de les persones sense llar al nostre país: “ja no es tracta únicament de persones amb addiccions o problemes de salut mental sinó que també afecta a famílies i a joves que, per diferents circumstàncies, han perdut el seu habitatge. Així com a població migrant que arriba al nostre país i manca d’una xarxa de suport que faciliti la seva integració”.
Aquest últim col·lectiu, a més, ha subratllat Yolanda Osorio, s’enfronta a un doble problema i és que més enllà dels obstacles que troben per a obtenir els permisos de treball, quan els tenen i fins i tot aconsegueixen accedir a una ocupació, no troben qui els llogui un habitatge. Per a Yolanda Osorio el problema són “els prejudicis que es té cap a la població migrant i que depèn molt de quin sigui el seu país de procedència. Els qui lloguen prefereixen que siguin d’aquí”.
Salut mental i sensellarisme
El sensellarisme, han matisat, no només es refereix a aquells que viuen al carrer de forma prolongada i fins i tot crònica. De fet, aquest és el 10% de les persones sense llar. En el 90% dels casos les persones que arriben a aquesta situació ho fa de manera temporal i bé per la seva xarxa de suport familiar bé per la intervenció dels serveis socials li aconsegueixen un lloc on viure. Si parlem de salut mental, la prevalença d’aquesta mena de problemes en la població sense llar varia molt quan la situació es cronifica, oscil·lant, en aquest cas, entre el 40 i el 60%. En situacions temporals, la prevalença gira entorn del 14%. El que és clar és que ambdues estan estretament relacionades. Així, ha assenyalat Juan Manuel Rodilla, director d’Intervenció i Innovació Social de Sant Joan de Déu València, “la presència de patologies de salut mental és un factor de risc de sensellarisme com ho és també tenir un nivell d’ingressos baix, haver patit maltractaments o no tenir xarxes de suport, però no hem d’oblidar que la falta d’habitatge, com qualsevol altra mena de crisi o trauma, pot actuar com a catalitzador o exacerbar malalties de salut mental, generant trastorns que abans no existien”.
En aquesta mateixa línia, ha assenyalat Maribel Cebrecos, cap de la Unitat Tècnica del Centro de Acogida San Isidro de la Direcció General d’inclusió social i cooperació al desenvolupament de l’Ajuntament de Madrid, “és molt difícil que una persona que viu o ha viscut al carrer no pateixi algun problema de salut mental, sigui com a causa o com a conseqüència”.
“Les nostres recerques –ha continuat Juan Manuel Rodilla- permeten identificar com les persones amb més temps d’estada en carrer presenten una major presència de patologies de salut mental, per tant, hem de tenir en compte que permetre que una persona es trobi en situació de sensellarisme li abocarà a tenir patologies de salut mental que alhora dificultaran que pugui trobar una sortida a la seva situació”.
Per a trencar el cercle, ha subratllat, la clau és la prevenció i això passa, d’una banda, per evitar que la persona arribi a l’extrem de quedar-se sense llar i, d’una altra, perquè aquells que pateixin algun problema de salut mental siguin tractats de manera ràpida i efectiva. I és que, ha afegit, “tenir un diagnòstic i un tractament permet que la persona pugui continuar portant una vida autònoma i no perdi les seves xarxes de suport, que és el pot fer que es vegi abocada al sensellarisme”.
Anar allà on és la persona
En la seva intervenció, Yolanda Osorio ha explicat les claus del programa ESMES que es basa en anar allà on hi ha una persona que viu al carrer i pot presentar un problema de salut mental greu. Els educadors de carrer, ha assenyalat, són els qui detecten aquests casos i traslladen l’alerta al seu equip, un equip multidisciplinari del qual formen part psiquiatres i infermeres de salut mental, entre altres professionals. A vegades, la demanda pot arribar de l’entorn, com els veïns, o de la pròpia policia. “L’equip va allà on és la persona, al carrer, en un bar… solen cridar l’atenció perquè parlen soles, presenten un bloqueig mental o generen algun desordre… i, per descomptat, no sempre volen ser ateses”. Per això, el primer pas és generar un vincle amb ells, un vincle que pot costar setmanes o mesos i que, si s’aconsegueix, permet arribar a pautar les sessions en consulta. La clau, explica la coordinadora del programa, “és que mai donem un cas per perdut. Busquem la persona i insistim el temps que faci falta per a poder prestar-li l’ajuda que necessita”.
En alguns casos, la persona pot suposar un perill per a si mateixa o potser pels altres. En aquesta mena de situacions, ha subratllat, “podem decidir fer un trasllat involuntari per a fer un abordatge en règim hospitalari. En aquests casos som molt acurats i ho fem sempre respectant la dignitat de la persona”. Molts d’aquests pacients presenten problemes greus com esquizofrènia i també és habitual el consum d’alcohol i drogues. Si bé aquest és el perfil que moltes persones tenen al cap quan es parla de sensellarisme, Yolanda Osorio ha insistit que es tracta d’una minoria, però que, per ser al carrer, és més visible per a la població.
En primera persona
La trobada ha comptat també amb el testimoniatge en primera persona de l’Ángel, un usuari de l’alberg de Santa María de la Paz , un dels dos que Sant Joan de Déu Espanya té a Madrid. L’Ángel ha explicat com durant anys, després de tres matrimonis fracassats i perdre-ho tot, va acabar compartint un pis sense calefacció ni aigua calenta, on va ser víctima de robatoris i maltractaments per part del seu company. Els problemes d’angoixa que ja llavors patia el van portar a l’addicció, primer a les benzodiazepines i després també a la cocaïna. La seva arribada a Santa María de la Paz el 2023, ha explicat, va suposar l’inici d’un tractament que li ha permès no només abandonar les seves addiccions, sinó recuperar l’estabilitat que necessitava i l’autoestima.
