La nostra societat ha canviat radicalment en les darreres dècades i ho continuarà fent. Els reptes que planteja també. Els motius són múltiples i estan relacionats, entre altres factors, amb el fet que vivim més anys que abans, amb l’avenç vertiginós de les tecnologies digitals com la Intel·ligència Artificial, amb els hàbits de vida en ciutats cada cop més densament poblades, on el sedentarisme i la contaminació són un problema greu, i amb les transformacions de la indústria alimentària i l’increment de l’obesitat en col·lectius que pateixen inseguretat econòmica.

També té a veure amb la reconfiguració de les xarxes familiars i comunitàries que, davant la manca de temps i disponibilitat, pateixen l’absència d’espais per al trobament, l’intercanvi i el suport mutu. En l’entorn rural, la dificultat per accedir a serveis de tota mena buida el camp. A més, a escala mundial, prop de 280 milions de persones decideixen migrar a la recerca d’un futur millor o han de fugir per salvar la seva vida de la guerra, la fam o els efectes del canvi climàtic.

Tot això configura una societat que requereix cures específiques i diferents en cada etapa, on gaudir d’una vida el més plena i autònoma possible només estarà garantit si tenim accés als recursos i suports adequats.

I per a això, és necessari i urgent que tots els actors públics i privats implicats en el sistema sanitari i social parlem. Repensem. Ens preguntem si estem fent el correcte o si ha arribat el moment de fer un pas definitiu i deixar de parlar de pacient o d’usuari per anomenar la persona pel seu nom.

A Sant Joan de Déu, que compta a Espanya amb 80 dispositius on s’atén col·lectius molt diversos, estem convençuts que l’actual model sanitari i social mereix una revisió. Mereix que ens preguntem: S’adequa a les necessitats d’avui dia o, per contra, ha quedat desfasat davant aquests canvis socials de les darreres dècades? Té sentit que el repensem perquè evolucioni cap a un model d’atenció integral on la persona sigui al centre i sigui el sistema qui s’adapti, i no a l’inrevés? Podem fer un pas cap a un model d’atenció socioassistencial que connecti els diferents nivells assistencials, l’atenció domiciliària i els recursos socials com si fossin un sol servei o plataforma?

És a dir, un model d’atenció on s’apliqui una mirada àmplia, de conjunt, on siguem conscients que la persona que atenem per un problema de salut pot venir amb altres necessitats socials que subdueixen invisibles, però que determinen la seva qualitat de vida i, si no es detecten i s’aborden, suposarà una oportunitat perduda per prevenir futures complicacions i recaigudes.

Ens referim a situacions de soledat que no només afecten la gent gran, sinó que estan augmentant en la població infantojuvenil; a trastorns mentals com l’ansietat o la depressió davant un acomiadament o la precarietat laboral; a l’increment de joves i dones sense llar per la manca d’accés a un habitatge; ens referim, en definitiva, a la vulnerabilitat, quotidiana o transitòria, que pot afectar qualsevol persona en algun moment de la seva vida.

Per a Sant Joan de Déu, com a institució dedicada a l’atenció de persones malaltes i vulnerables des de fa gairebé 500 anys, és essencial adoptar una mirada holística i biopsicosocial. Per això, i començant per nosaltres mateixos, convidem els agents socials, sanitaris i l’Administració pública a repensar el model sociosanitari actual i transformar el sistema en sintonia amb la societat. No podem esperar més. Les persones no poden esperar més. Una a una i com a societat.

Artículo publicado en la revista de San Juan de Dios n.º 15