Gmà. Gregorio Martín: “Ser missioner ha estat la meva veritable il·lusió i vocació”

Parlem amb el Gmà. Gregorio Martín, natural de Lillo (Toledo) i actualment a la residència de Germans Grans de Saragossa, però amb una forta vocació missionera. Amb 90 anys encara pensa amb tornar a Àfrica per a poder morir allí. Una vida entregada a la infermera i les missions que es pot resumir en una paraula: felicitat.

Quan desperta la seva vocació per ser Germà de Sant Joan de Déu?

Des de sempre em vaig sentir inclinat a ajudar; quan jo tenia uns 12 o 14 anys vivia al costat d’un avi que bevia i quan s’emborratxava m’agradava acompanyar-lo a casa seva. Em sentia satisfet, encara que la seva dona el reprimia i el cridava.

Tenia un cosí del meu avi que era carmelita, i com que jo havia dit que m’agradaria ser frare, em van portar a visitar-lo, però no em va agradar. Paral·lelament, m’havia arribat una estampeta en blanc i negre on posava “si vols ser perfecte, ven-t’ho tot i dona-ho als pobres” amb l’adreça de Sant Joan de Déu de Barcelona. Vaig parlar amb el rector per aclarir els dubtes que tenia i ell mateix va escriure al Provincial. I em van admetre. Vaig sortir de casa amb 18 anys. A la meva família no li va fer gaire gràcia perquè era fill únic i el meu pare, que tenia una fusteria, creia que el seguiria, però jo volia ser religiós i me’n vaig anar a Sant Boi, on hi havia molta pobresa i molta misèria i em vaig sentir feliç, feliç, feliç fins al dia d’avui.

Quines circumstàncies es donaven llavors perquè els joves triessin aquesta forma de vida, a diferència del que passa avui?

No ho sé. Al meu poble érem 6 o 7 amics que ens ajuntàvem el diumenge, anàvem a missa, tampoc hi havia una altra cosa, i després fèiem una passejada pel poble i, alguns diumenges, escoltàvem partits de futbol a la ràdio. Anàvem a casa d’algun d’ells que tenia ràdio, posàvem unes pessetes i berenàvem per a fer una mica d’ambient.

Jo era catequista perquè sempre em vaig sentir atret per la fe. A les tardes, després de classes o d’ajudar al taller, visitava l’església. No tenia una altra cosa per fer. També visitava el convent de monges reparadores del poble.

Crec que avui dia s’ha perdut l’ambient religiós. Amb la televisió i altres mitjans s’ha perdut molt.

Què el va portar a Àfrica?

Una vegada vaig haver professat, és a dir, vaig fer els vots, vaig continuar estudiant per ser infermer en Sant Boi. A mi, Àfrica sempre em va atreure: a casa teníem la revista del pare Damián de Molokai, que treballava amb leprosos.
Llavors va sortir escollit Superior Provincial el Hno. Ciriaco Nuin, que va obrir la primera casa a Àfrica, concretament a Sierra Leone. Ell va escriure una carta a tots els Germans demanant que, si ens sentíem vocacionats per a anar a Àfrica, li escrivíssim una petició amb els motius pels quals volíem anar-hi. Jo el vaig escriure, però no em va triar per a aquell primer viatge.

Entonces salió elegido Superior Provincial, el Hno. Ciriaco Nuin, que abrió la primera casa en África, concretamente en Sierra Leona. Él escribió una carta a todos los Hermanos pidiendo que, si nos sentíamos vocacionados para ir a África, le escribiéramos una petición con los motivos por los que queríamos ir. Yo le escribí, pero no me eligió para aquel primer viaje.

Al següent capítol van nomenar el Gmà. José Mª Pérez, superior de Sierra Leone. Ell era molt amic meu i em va preguntar si volia anar a Sierra Leone. Ell va ser la meva palanca per anar cap allà. Em va demanar que portés alguna màquina del taller del meu pare per a fer coses i així ho vaig fer. Als matins exercia d’infermer al quiròfan o passant consulta i, a les tardes, feia de fuster. Aquesta ha estat la meva veritable il·lusió i vocació, la de missioner.

Ara com ara estic molt feliç a Saragossa i li dono gràcies al Senyor, però m’agradaria morir a Àfrica. Si no puc, el meu esperit sempre serà allà

I ara, com veu la seva trajectòria?

Jo volia morir-me a Àfrica, però estant al Camerun, on estava treballant a consultes, vam tenir un accident de cotxe i em vaig fracturar el tendó del braç dret. Llavors vaig haver de venir a Espanya. Em van tractar a l’hospital general que tenim a Sant Boi. La meva intenció era recuperar-me per tornar, però em van trobar una barrugueta al front, em van fer una biòpsia i em van diagnosticar melanoma maligne. Em van enviar a Madrid, on em van operar i una vegada recuperat vaig demanar al Provincial tornar a Àfrica, però havia de seguir el tractament de radioteràpia perquè m’havia crescut un gangli a la part esquerra sota l’orella. Així que em van portar a la residència de Germans de Saragossa per a seguir amb el tractament d’immunoteràpia i vaig millorant. Em queda mig any, això no obstant tornaré a demanar tornar a Àfrica per a morir allà. Veurem què passa, ara com ara estic molt feliç a Saragossa i li dono gràcies al Senyor.

Em sento en pau i reso molt perquè no puc fer gaires coses.

SOLIDARITAT

Ens ajudes a ajudar?


La teva ajuda es presta des dels 80 centres de Sant Joan de Déu repartits per la geografia espanyola, i per això, et demanem que ens facilitis el teu codi postal, per poder remetre’t a l’Obra Social més propera a la teva zona.