Gmà. Manuel Armenteros: “Els valors de Sant Joan de Déu continuen sent plenament actuals”

Quan va descobrir a Sant Joan de Déu?

Va ser a través d’un cosí que estava estudiant EGB al col·legi apostòlic de Còrdova, i quan va començar els seus estudis de batxillerat (BUP) a l’escolania de Ciempozuelos, me’n vaig anar jo també a estudiar allí. Mentre estudiava em vaig anar plantejant el tema de la meva vocació com a Germà de Sant Joan de Déu, ja que havia llegit alguna biografia de Sant Joan de Déu, i m’agradava el treball i testimoni dels Germans amb els malalts mentals de Ciempozuelos.

Per què avui continua sent tan important la figura de Sant Joan de Déu?

Perquè a la societat consumista i mercantilista en la qual ens ha tocat viure, on un dels molts valors que hem perdut és el sentit de la gratuïtat, Sant Joan de Déu brilla amb llum pròpia com una persona que va saber estimar. No sols va saber donar coses, sinó que es va donar a si mateix als altres fins a morir.

La seva vida centrada en Jesucrist, de sentir-se volgut i estimat gratuïtament per Déu, el porta a una coherència de fe i vida entre el que diu i el que fa. La seva persona i la seva vida revelen perquè fa el que diu. És un profeta de l’Hospitalitat a la Granada del segle XVI. La seva persona, la seva vida, els seus principis i valors, continuen sent plenament actuals en aquest segle XXI.

Com descriuria el carisma de l’Orde Hospitalari?

De plena actualitat. Com a Germà hospitalari estic cridat a ser profeta de l’Hospitalitat en aquest món tan difícil i canviant que m’ha tocat viure. Ser Hospitalitat és la dimensió que fonamenta la meva vida. Això requereix que tregui a la superfície del meu ser un seguit d’actituds com l’empatia, l’acollida, el respecte, l’assistencia, el compartir, servir, sanar, reconciliar, saber escoltar, servir, ajudar, comprendre, ser tolerant, saber dialogar, ser pacient, ser prudent, no jutjar, ser responsable, humil, saber treballar en equip.

En definitiva, és donar cada dia el millor de tu mateix. Viure amb passió l’Hospitalitat i la meva vocació. Em sento cridat a ser hospitalari i que Sant Joan de Déu continuï viu.

Quan va arribar la primera onada de COVID-19 era superior de la Residència Sant Joan de Déu de Sevilla per a persones grans, vivint moments molt difícils, amb la pèrdua de dos Germans i alguns residents

Entre moltes altres coses, la pandèmia de la COVID -19 ha posat en relleu la importància de l’acompanyament, més enllà de la cura. Una cosa que sempre ha estat present a SJD. Des de la seva experiència en cures pal·liatives, ens pot comptar per què?

Perquè per desgràcia, no sempre es pot curar, però sí que es pot continuar cuidant, acompanyant, alleujant i consolant el patiment que la malaltia comporta. Quan ens visita una malaltia greu, mortal, veiem davant d’un mirall la nostra vulnerabilitat, la nostra fragilitat. La nostra autosuficiència s’ensorra quan necessitem que els altres ens cuidin.

Una de les actituds que ha perdut molt personal mèdic i d’infermeria és el de l’empatia; posar-se al lloc de l’altre i pensar: si jo estigués en aquesta situació, com m’agradaria que em tractessin a mi.

A vegades la millor manera d’acompanyar és ser aquí físicament en silenci, perquè les paraules sobren, destorben. Només la presència física en si mateixa és el que omple. Aquest acompanyament no sols s’ofereix a la persona malalta, sinó també a la seva família, sabent que et tenen aquí quan et necessiten, sense jutjar, escoltant, comprenent, secundant, contagiant aquesta energia positiva que tots portem dins.

Recentment, els Germans heu consolidat la vostra estructura a la Província Sant Joan de Déu d’Espanya, amb 80 centres que atenen persones malaltes i en situació de vulnerabilitat. Quins beneficis aporta aquest pas?

En la gestió dels centres, unir criteris i sinergies per a un millor aprofitament dels recursos que es disposa.

Pel que fa a la vida de Germans, una millor reagrupació de les comunitats, sent un moment clau per a replantejar-nos com volem viure o cap a on hem de caminar com a religiosos de Sant Joan de Déu, en la societat que ens ha tocat viure avui.

Això requereix no sols un plantejament seriós de canvi d’estructures, sinó també un plantejament seriós a nivell intern, personal i comunitari, que ens demana a vegades sortir de les nostres zones de confort per a viure amb passió la nostra vocació hospitalària.